27 d’agost 2017

“No-tinc-por!” al Passeig de Gràcia














(Texto en español)

De nou, una riuada de gent als carrers de Barcelona. Ara al Passeig de Gràcia, una setmana després dels atemptats que van ensangonar les nostres estimades Rambles. Cal dir que això només pot passar a les ciutats i pobles que es fan existir a si mateixos com un sol subjecte. Un sol subjecte, fet de mig milió de persones, surt aleshores al carrer amb una sola veu cridant al mateix ritme : “No-tinc-por!”. No sabem qui és el primer que va dir aquestes paraules —era a la manifestació de polítics a la Plaça de Catalunya el dia després de l’atemptat— però són paraules que s’han contagiat fins esdevenir l’eslògan de tota una població. També el Rei de les Espanyes es va trobar cridant-les a mitja veu. No sabem qui és la primera persona que la va cridar però cal dir que va saber copsar en tot un col·lectiu aquell mateix gest del nen freudià que canta en la fosca per fer passar la por i no sentir-se sol. Freud: “Quan el caminant canta en la fosca, desmenteix el seu estat d’angoixa, encara que no per això hi vegi més clar”. Quan són mig milió de caminants cridant en la fosca del Passeig de Gràcia, encara que sigui a la llum del dia potser no hi veuen més clar, però s’acompanyen en l’angoixa. I de l’angoixa en treuen la certesa de l’acte —ara la referència és de Lacan—, l’acte que modifica el subjecte col·lectiu. Mig milió, doncs, de solitaris davant de l’horror del real com un sol subjecte, encara que aquest subjecte no hi vegi més clar.

Cal no menystenir un moviment així, tan inevitablement divers en el fons i en la superfície, quan és el d’una part tan majoritària de la població. Pot ser, és cert, un moviment emportat pel miratge alienant del poble que es vol “independent, sincer i original” —la referència és de nou a Lacan i el seu Seminari sobre “L’ètica de la psicoanàlisi” on parla d’aquests tres ideals de l’època que solen fer estralls—. Però pot ser també el col·lectiu clarament decidit a passar a l’acte quan es reconeix a si mateix como “el subjecte de l’individual” —expressió que trobem al seu text sobre “El temps lògic”— davant d’una conjuntura històrica que es repeteix. Pot ser també el reconeixement d’un nou subjecte polític al qual caldrà donar un estat de dret, tard o d’hora.

És per haver-ho menystingut que las forces unionistes —cal veure encara unió de què i per què—, sempre tan pagades d’elles mateixes, han fet errors tàctics, estratègics i polítics massa grossos. I això des de la gran manifestació a Barcelona contra la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 impugnant l’estatut de Catalunya, acte que va precipitar tot aquest moviment que ha quallat ja en un subjecte polític. L’opinió internacional, aquest Altre subjecte que llegim als diaris del món i que només existeix per un consens periodístic, ho ha sabut reconèixer ben aviat.

D’aquí que l’acusació de fer una utilització política de la manifestació del Passeig de Gràcia i del terrorisme sigui absolutament esbiaixada. El terrorisme és política. O, dit en termes de Clausewitz, és la política continuada amb uns altres mitjans. És política de guerra, d’exclusió radical de l’altre, però és política. I més encara si l’entenem com una política del símptoma, del malestar sorgit des de les parts més suposadament integrades als lligams socials. (Sí, Ripoll no és a Síria, és al bell mig de Catalunya). Doncs, és inútil denunciar una utilització política de la manifestació del 26-A pels independentistes o per qui sigui. Com deia un tweet: la prohibició de portar-hi banderes independentistes era per fer més lloc a les banderes espanyoles preparades ja a cada cantonada. Quan la gent se’n va adonar, independentistes i no independentistes, òbviament, van treure les seves de casa.

Resulta d’això que les forces unionistes més explícites han retret de seguida a l’Estat espanyol i al Gobierno de Madrid l’error d’haver posat el Rei Felip VI i Mariano Rajoy al capdavant de la manifestació, encara que —ben pensat— darrere dels Mossos i d’altres representants de les institucions que han intervingut tan encertadament per apaivagar els desastres dels atemptats. La xiulada monumental que van rebre Rei i Rajoy —la vicepresidenta Soraya se la va estalviar, diuen, per una indisposició a darrera hora que la va fer absentar— era més que previsible. És cert, era un error cantat que ni el semblant de bonhomia reial ni el del tancredisme de Rajoy podien justificar en nom d’una unitat que ells mateixos ja no creuen ni practiquen. Els seus rostres eren, en efecte, els de qui no sap massa bé què hi fa allà.

El Rei i l'actual govern espanyol, en lloc de venir a Barcelona a ser xiulats com ja sabien, haurien pogut contrarestar les raons de la xiulada recolzant decididament la mateixa manifestació convocada a Madrid a la qual van assistir... només unes cent persones (segons el diari "El Mundo"). Com entendre-ho?

Una part important d’Espanya, poc a poc, s’ha anat separant així de Catalunya. I amb això, sense saber-ho ni voler-ho —el desig, però, és sempre inconscient— ha anat fent més consistent aquest nou subjecte polític i col·lectiu que es diu Catalunya. Un subjecte que no sap encara ben bé qui és, com cada subjecte d’altra banda. Caldrà saber-lo interpretar, però mai menystenir-lo.


27 d’Agost de 2017

2 comentaris:

yves willaert ha dit...

Monsieur le Catalan,

Très intéressé par le texte de vous figurant ds les commentaires de Mediapart sur ce qui se passe aujourd'hui en Catalogne,

j'eusse aimé savoir ce que sont rei y luz ou zadig cité en fin d'article???

Bien a vous.

Yves Willaert romaniste de UCL Louvain la Neuve, ancien élève de Ginette MICHAUX, lacanienne.

Miquel Bassols i Puig ha dit...

Merci beaucoup, cher Monsieur, de votre lecture! Je suis très honnoré d'être lu par un romaniste, élève en plus de ma collègue de l'Ecole de la Cause freudienne à Bruxelles, Ginette Michaux, dont je lis toujours ses textes avec attention.
Pour le reseau "Zadig - Le réel de la vie" (dont "Rel i Llamp" fait partie en Catalogne) impulsé par Jacques-Alain Miller, lire par exemple:
http://ampblog2006.blogspot.com.es/2017/06/champ-freudien-annee-zero-campo.html
Pour "Rel i Llamp" (je vois que vous lisez en plus le catalan!!):
http://relillamp1.blogspot.com.es
Bien à vous,
Miquel Bassols